En el transcurs de la vida les persones emmalaltim i ho fem amb més o menys freqüència i amb més o menys gravetat. Segons els aspectes genètics i constitucionals, cada un de nosaltres tenim punts corporals més vulnerables que d'altres. Per exemple: hi ha qui se sol refredar perquè el seu punt feble és l'aparell respiratori, hi ha qui acostuma a tenir problemes cardíacs perquè el cor és el seu òrgan més vulnerable, d'altres el que tenen afectat és l'aparell digestiu, o la pell, i hi ha qui es sol torçar el turmell cada dos per tres perquè el seu punt feble és l'aparell locomotor.
A banda d'aquests aspectes genètics i constitucionals hi ha un aspecte que també és molt important i que influeix sensiblement en el nostre cos i en les nostres malalties lleus o greus. Aquest aspecte és tot el que té a veure amb les emocions i amb el nostre mon intern.
Els nostres avis
Quan els nostres avis anaven a visitar-se al metge de capçalera perquè tenien mal d’estómac, el metge sabia molt bé de quin peu calçava el seu pacient, perquè en aquelles èpoques els doctors solien conèixer a la família i l'entorn on vivien i per això els tenia a tots apamats. Es podia donar una situació més o menys com aquesta: "Bon dia doctor, he vingut perquè des de fa uns dies que tinc molt mal d’estómac i ja no sé què fer, que em pot receptar un remei per curar-lo?" El metge, que coneixia aquella senyora, li preguntava:
- “Hola, Carmeta, ara fa temps que no ens veiem, cóm anem per casa?”
- “Ai doctor –afegia el pacient–, el meu fill Carlitus se n’ha anat a viure a fora i porto un disgust a sobre... i el Pepitu, el meu home, cada cop és més perepunyetes, em necessita per tot! Ai doctor, no ens podem fer vells a cap preu!”
El metge veient la situació li contestava:
- “A veure, Carmeta, no t'has de prendre les coses d'aquesta manera, que no veus que t'agafarà un cobriment? Mira dona, això són nervis, estàs trista per això del Carlitus i et costa pair-ho. Et donaré unes herbes que t’aniran molt bé, però pensa que això del teu fill és llei de vida, tots marxem de casa dels pares per fer la nostra. Les herbes et poden ajudar, però tu has de fer un esforç i anar-te´n fent la idea perquè si no no et serviran de res”.
- “Ai, Senyor! Que Déu li pagui doctor, quina sort que vostè m'escolta i m'entén i sempre troba alguna solució. Miri demà el Pepitu li portarà un parell de conills que els hem criat a casa, i uns quants ous de les nostres gallines”.
Una situació semblant a aquesta es podia donar temps enrere quan s'anava a cal metge sobretot a les zones rurals i també en alguns barris de la ciutat on la gent es coneixien entre ella, molt més que ara.
Bé, què ens pot ensenyar aquest petit exemple?
Aquest metge de capçalera, que coneixia el tarannà de la família dels pacients, sabia que moltes vegades la causa de certs trastorns que tenien, tant lleus com greus tenien una relació directe amb les emocions i sentiments d'aquelles persones que tractava, i que sovint n'eren la causa, i també sabia que els remeis que receptava farien poc efecte si no anaven acompanyats d'un canvi d'actitud emocional dels seus pacients respecte a les coses que els neguitejaven.
En aquella època els metges i sanitaris tenien una visió conjunta de malaltia i malalt i ho solien considerar com una mateixa cosa, o sigui, tractaven malalts, no malalties. Per això tan els diagnòstics com els tractaments estaven dirigits a curar a la persona d'una manera integral. Sabien que si només s'ocupaven de tractar el cos i deixaven de banda els neguits i sentiments que anaven associats al malestar físic, el tractament només seria efectiu en part perquè aquestes emocions, aquests neguits originaven i mantenien en una part molt important els malestars físics.
Però actualment, tot i que s'ha avançat molt en aspectes d'especialització mèdica, en general s'ha deixat de banda tot allò relacionat amb el món intern que és tant important per les persones.
Factors que influeixen en el dualisme cos i ment
EL FACTOR CULTURAL. LA DIFICULTAT DE SENTIR-NOS
Hi han diferents factors que col·laboren en que avui en dia encara es tractin el cos i la ment separadament. N'esmentarem dos. Un és cultural, i entre altres coses té a veure amb el tipus de vida que portem on d’immediatesa impera i no hi ha temps per a res: no n'hi ha per parar-nos a reflexionar i adonar-nos-en de com ens sentim emocionalment, ni tampoc per escoltar-nos el cos.
L'activitat amb que omplim les nostres vides ens impedeix sentir-nos. La paraula “sen-ti-ment” denota clarament la integració dels dos termes. Malauradament poques vegades parem atenció en aquest ordre de coses, i aquesta separació, aquest dualisme encara tan present en la nostra cultura, acaba essent una trampa que ens allunya cada vegada més de la salut.
EL FACTOR SANITARI. LA PERSPECTIVA ACTUAL DE LA SALUT
L'altre factor és el relacionat amb l’assistència sanitària tal com es ve donant en aquests moments en el nostre entorn. La mirada que la assistència sanitària té actualment sobre la malaltia, es una mirada que no contempla malalt i malaltia com quelcom que va junt i que és un contínuum. Es tracten les malalties i no als malalts.
La hiperespecialització mèdica ha aportat grans avenços en molts camps relacionats amb la salut, i és indiscutible que aquesta aportació és positiva, tant pel coneixement que aporta en relació al funcionament del cos com pels nous tractaments que permeten millores importants en la salut dels malalts. Però aquesta especialització ha deixat de banda els aspectes emocionals que estan absolutament presents i implicats en tots els processos de salut i de malaltia i que moltes vegades són determinants en l'origen dels trastorns orgànics així com en la seva evolució i curació.
Aquesta mirada dissociada, que separa el cos i la ment, i que malauradament el nostre entorn cultural propicia , no augura un pronòstic favorable per la majoria de persones malaltes, ja que s'allunya cada vegada més d'un concepte integrat de salut i posa el pes en el de la malaltia. D'aquesta manera s'està fent una labor pal·liativa i no preventiva que ens allunya acceleradament de diagnòstics i tractaments que respectin a la persona i tinguin en compte el seu patiment psíquic i de quina manera està relacionat amb la seva malaltia orgànica. La veritable col·laboració amb el pacient escoltant atentament cóm es relacionen els seus símptomes físics amb el seu mon intern i de quina manera processa les seves emocions, és una responsabilitat que tenim tots els sanitaris que afavoreix el compromís i la implicació que té cada pacient respecte a la seva salut.
Per sort cada vegades hi ha més personal sanitari que, conscient d'aquest problema té un tracte sensible amb els seus pacients que contempla una mirada holística de la salut i té cura del seu mon intern.
Cóm funciona el nostre cos
El cos és una unitat, tots els seus sistemes estan connectats entre si, i els uns depenen dels altres perquè funcionin bé i en equip. Un equip de futbol per fer un bon partit i arribar al primer de la lliga ha de funcionar cohesionat com una pinya i cap jugador ha d'anar a la seva perquè si no l’estratègia de joc deixa de ser efectiva i es pot perdre el partit, i això els jugador ho saben molt bé.
De la mateixa manera el cos per funcionar bé dóna per descomptat que tots els seus aparells i sistemes funcionin d'una forma cohesionada i homogènia i això vol dir que compta amb que cada persona ha de tenir-ho ben present cuidant-lo i tenint cura d'ell. El cos som nosaltres i per molt que a vegades ens pugui semblar que la raó i els pensaments van per un cantó i el cos per un altre, res més fals, tot està interrelacionat i vinculat en un harmoniós equilibri de dependència mútua que serà més estable com més conscients siguem de que cos i ment són part d'una mateixa cosa, la persona, que ha de mantenir aquest equilibri per preservar la seva la salut.
Com més dissociats, separates tinguem aquests dos aspectes més trastorns psíquics i físics tindrem.
El cos com indicador
El cos ens dóna senyals quan alguna cosa no va bé, i aquests senyals són indicadors que si sabem escoltar-los, ens diran mitjançant els símptomes tant físics, (dolors, migranyes, rampes, etc.), com psíquics, (ansietat, tristor, por...), que s'està espatllant alguna cosa, i alhora també serà una guia per trobar la causa del problema. Nosaltres hem de fer quelcom semblant al que faria un bon cap de manteniment quan se li espatlla una màquina: detectar que hi ha un problema i on, per tant, observar, identificar, buscar la solució i posar-la en pràctica, però tot i que l'estratègia és semblant hi han grans diferències amb el nostre cos, evidentment.
La "màquina" és el nostre cos i per tant nosaltres mateixos. Una màquina qualsevol no té sentiments i emocions, nosaltres sí, per tant sentim i ens podem sentir. Quan se’ns "espatlla" alguna cosa, no som objectius, perquè com que no hi ha distància entre nosaltres i la nostra màquina, això no ens permet observar-nos amb neutralitat. D'aquí la importància de les nostres emocions, ja que tot i que a vegades ens confonen i no toquem ni quarts ni hores, també són les que ens poden ajudar a detectar un problema emocional o físic, si sabem escoltar-les i donar-los-hi un sentit.
El secret de tot això està en poder identificar les nostres emocions, donar-hi un sentit, tot cercant la causa que les origina. Observar si tenim algun tipus de conflicte que ens neguiteja amb nosaltres mateixos o amb els altres i intentar afrontar-lo amb els recursos que tinguem i que potenciarem si aprenem a identificar les nostres emocions.
**************************************************
La setmana que ve explicarem els mecanismes psíquics que tenim i cóm s'interrelacionen i juguen amb el nostre cos per avisar-nos quan ens passa alguna cosa.
El cos té el seu propi llenguatge i nosaltres el podem aprendre a interpretar.
