El concepte de límit resulta a vegades contradictori en la seva apreciació i en certa manera polèmic. Tothom en parla i cada persona en té una idea molt personal i no sempre coincident. Posar límits als nens, a l’autoritat, a qui creiem que ens vol prendre el pèl o manipular. Què us passa pel cap quan penseu en “posar límits”?
- Teniu clars el vostres límits?
- I els dels altres?
- Com us sentiu quan heu de posar límits a algú?
- Us costa dir que no quan us demanen alguna cosa?
- Cóm us sentiu quan voldríeu posar límits però acabeu accedint en allò que us demanen?
- Us sap greu que no comptin amb vosaltres quan els amics tenen necessitat d’ajut?
Límits i tolerància
Assimileu el concepte de “límit” al de “tolerància”?
Quan heu de posar límits us sentiu poc tolerants, tot i sabent que potser l’altre s’està passant?
De la mateixa manera que cada persona té un llindar propi del dolor físic o de la sensibilitat de la pell, també tenim un llindar diferent respecte a la percepció de les emocions que ens desperten certes actituds. És per això que cadascú té una percepció diferent de la seva tolerància i de la dels altres. És una qüestió de grau, i en aquest aspecte ens relacionem amb els altres en funció d’aquest grau de percepció.
A vegades accedim a les demandes que ens fan altres persones, no tant perquè en tinguem ganes o ho veiem adient, sinó perquè si no ho fem ens sentim malament. Si ens preguntéssim per què ens hi sentim, quina seria la vostra resposta?
Cóm ens fa sentir quan fem quelcom que ens han demanat a contracor?
Petit exercici
Si voleu calibrar cóm us sentiu en aquestes situacions:
Anoteu cada dia al vespre durant una setmana quantes vegades heu accedit a demandes a contracor i quantes de cor i registreu quina és l’emoció resultant en cada cas.
Feu el recompte el cap de setmana i veureu quin és el resultat.
Per què ens costa posar límits?
Per poder entendre per què ens costa posar límits haurem de pensar què ens representa emocionalment. És com si paguéssim un preu? És com una inversió? Pensem que hi perdem més que hi guanyem o a la inversa?
Hi han bastantes raons que ens ho dificulta:
- Quan necessitem reconeixement dels altres.
- Quan ens fa por que ens rebutgin.
- Si tenim por que ens deixin d’estimar.
- Quan volem que tothom estigui content amb nosaltres.
- Si pensem que els altres ens miraran de manera diferen.t
- Quan pensem que els altres s’enfadaran.
- Quan necessitem que ens necessitin per sentir-nos valorats.
- Quan tenim por de perdre les amistats.
- Si ens sentim culpables per no accedir a una demanda.
- Perquè creiem que hem de ser incondicionals.
- Perquè va inclòs en el concepte que tenim de l’estimació.
Desmuntant tòpics
Quan a vegades accedim a oferir ajut i no sabem posar un límit o condició, no és pas perquè ens vingui de gust, sinó perquè no escoltem cóm ens sentim al fer-ho ni ens plantegem si el malestar que sentim és fruit d’una contradicció que no hem esbrinat.
A més a més dels motius personals que hem descrit pels que actuem d’aquesta manera, n’hi han d’altres de culturals que hi estan en sintonia.
Moltes de les actituds que ens fan entrar en contradicció entre el nostre benestar i el que creiem que hem de fer, que es viscut com obligació, senyalen una frontera entre allò personal i allò cultural. I aquesta frontera és el lloc que defineix alguns trets de la nostra personalitat i de la nostra identitat.
Molts conceptes relacionats amb aspectes psicològics i sobre tot amb les emocions, es recolzen en missatges socials establerts de com s’han de fer les coses, què és el que està bé i el que no. Totes les cultures tenen els seus propis models de funcionament i les seves pròpies normes establertes en base a patrons socials, econòmics, religiosos, legals, etc. Aquests models serveixen com a guies de conducta pels seus col·lectius, i a vegades ens són útils i d'altres no.
A vegades ens identifiquem i ens reafirmem amb aspectes del models de la cultura en la que vivim, però a vegades no, i això ens fa sentir en fals, com si en pensar diferent ens veiem estranys, “rarets” o fora d’òrbita, com si no pertanyéssim del tot al nostre col·lectiu o hi circuléssim una mica per la tangent.
Per exemple: en el tema del límits, un dels tòpics de la nostra cultura es basa en la idea de què qui en posa sense sentir-se malament, és egoista i no pensa en els altres, i que qui ofereix sempre l'ajut que se li demana és altruista i bona persona. Aquest tòpic, dels que se’n deriven molts d’altres, es sosté en una premissa falsa, que, suposant que hi estem en sintonia, reforça el sentiment de culpa i dificulta l’accés a legitimar un criteri propi que propicií escollir lliurement i a consciència, el que considerem millor.
Està clar que decidir que volem aprendre a ser assertius i a posar límits i sentir-nos bé, no exclou el fet de oferir ajut a qui decidim donar-li.
Sovint la nostra personalitat i els missatges socials s’alien en el nostre cap i ens dificulten poder discernir què és el que sentim i què és realment el que volem fer i posar-ho en pràctica.
Això sol passar perquè si ens ho plantegem i el model social no ens serveix, haurem de fer algun canvi en la nostra manera de veure les coses, i els canvis ens fan por ja que moltes vegades evidencien diferències amb la nostra gent que no seran enteses ni acceptades i potser ens sentirem sols i una mica exclosos. Tot depèn del que estem disposats a invertir en el nostre equilibri i en l’exercici de la nostra llibertat.
Què hi perdem quan no sabem posar límits?
Solem sentir ràbia contra qui ens demana coses que no volem fer i contra nosaltres mateixos per no saber gestionar la situació.
Quan això forma part de la nostra manera de funcionar se’n ressent la nostra autoestima, que ja no és massa forta.
Tenim la sensació de no respectar el que volem i de no saber fer-ho respectar per por a possibles conseqüències que valorem en negatiu.
Posem per davant els desitjos dels altres perquè no valorem prou els nostres.
Ens perdem la possibilitat de sentir-nos bé fent el que realment volem fer.
Quan actuem així no exercim la llibertat d’opció.
Encallem el nostre procés d’autoconeixement i això ens impedeix obrir la nostra perspectiva a altres possibilitats que, per aquesta raó ja no contemplarem com a vàlides.
Haurem de renunciar a contracor a coses per les que estarem tècnicament preparats, però emocionalment bloquejats. Per exemple un càrrec directiu que comporta saber posar límits.
Ens dificultarà la presa de decisions que requereixin assertivitat.
Què hi guanyem si aprenem a posar límits?
- Respecte envers nosaltres mateixos i dels altres envers nosaltres.
- Augmentarà la nostra autoestima.
- Obtindrem un millor equilibri emocional.
- Estarem en sintonia amb nosaltres mateixos i això ens donarà benestar.
- Ampliarem cada vegada més la nostra perspectiva davant la vida i podrem aprofitar les oportunitats que se’ns presentin perquè no tindrem por als canvis.
- Quan haguem d’escollir exercirem la llibertat d’opció perquè podrem triar fàcilment el que volem sense estar supeditats a la necessitat de reconeixement.
- Podrem renunciar amb tranquil·litat a acceptar certs “beneficis” a canvi de mantenir el propi criteri.
No és el mateix escollir oferir a algú quan no necessitem que els altres ens aplaudeixin, que quan no ens hi podem negar perquè estem sotmesos a missatges socials i no podem fer prevaldre el propi criteri.
La diferència és la llibertata elecció.
