Fins ara hem vist que el cos és un indicador que ens senyala el que ens passa mitjançant símptomes psíquics i físics, i que si aprenem a interpretar-lo ens ajuda a mantenir-nos sans...
Ara veurem una seqüència del funcionament del cos en relació al món intern i en quins punts hi podem parar atenció per conèixer-nos millor.
LA RELACIÓ ENTRE EL COS I LES EMOCIONS
1.- Les persones experimentem emocions: ràbia, tristor, ansietat, por.
2.- Les emociones poden ser expressades o no. Per exemple: podem sentir tristor i expressar-la, o guardar-nos-la a dins nostre.
3.- Les emocions cerquen vies de sortida.
4.- Una d’aquestes vies de sortida és el cos, que reacciona davant d’aquestes emocions a través de senyals que es tradueixen físicament.
5.- Aquestes reaccions físiques formen part del funcionament natural del cos i es materialitzen en mecanismes fisiològics, com per exemple: taquicàrdia, sudoració, contraccions musculars, augment de la pressió arterial, etc.
6.- Si aprenem a escoltar el nostre cos podem identificar aquestes reaccions i també relacionar-les què ens les origina, tot i que a vegades no en som conscients.
7.- Quan no en som conscients no els hi podem donar un sentit per comprendre què ens passa. Si això forma part de la nostra manera de funcionar, és perquè notem el cos separat dels nostres sentiments, com si les reaccions que té no hi tinguessin res a veure.
8.- A vegades aquesta manera de funcionar perdura en el temps: ens passen coses que ens afecten, però no les podem expressar perquè no ens adonem que estan relacionades amb les nostres emocions i estat d’ànim: canvis importants, pèrdues, trasbals, etc.
9.- Quan ens passa això el món emocional es sobrecarrega i el cos ens pot començar a donar senyals més clares: contractures musculars repetides, dolors articulars, augment de la pressió arterial, mals de panxa, problemes de pell, maldecap, torcedures repetides del mateix turmell, lumbàlgies, etc.
10.- Si aquests símptomes físics es van repetint podem anar a veure al metge perquè ens doni un diagnòstic i saber què ens passa... Si per exemple ens dóna analgèsics perquè tenim migranya ens calmarà el maldecap, però si alhora no ens ocupem de relacionar-ho amb què és allò que ens el provoca, el tractament només serà pal·liatiu i és molt possible que les migranyes es cronifiquin.
11.- El metge haurà de descartar les causes orgàniques, i si no són clares, investigar altres aspectes per valorar l’origen del problema.
12.- Molts d’aquests símptomes físics tenen el seu origen en problemes psicològics no detectats per nosaltres i, per tant, no resolts; poden ser conflictes amb nosaltres mateixos o amb altres persones, que ens generen malestar.
13.- Identificar, comprendre i resoldre aquests conflictes ens ajudarà a disminuir la problemàtica psicològica i alhora disminuir o fer desaparèixer els possibles malestars físics.
14.- És important tenir en compte que com que el cos som nosaltres, cuidar-lo és un compromís que establim amb nosaltres mateixos i que escoltar-lo implica esbrinar què ens passa anímicament.
15.- Aquest plantejament pot comportar haver de fer front a conflictes que a vegades no volem veure ni abordar, i que ens allunyen de la nostra zona de seguretat. A vegades “preferim” un mal d’estómac abans de resoldre el problema que ens el provoca.
16.- Aquesta actitud es pot fer crònica i els malestars físics recurrents i llavors pot aparèixer una malaltia.
17.- Si decidim afrontar-ho estem treballant en la prevenció i manteniment de la nostra salut, i això implica acceptar que nosaltres en som responsables i que no depositarem contínuament en mans d’altres la resolució dels nostres conflictes a menys que necessitem ajuda.
18.- Demanar ajuda és una manera de reconèixer que ens passa alguna cosa, que hem intentat resoldre-la però que necessitem a un professional perquè ens orienti.
QUÈ VOL DIR UN TRASTORN PSICOSOMÀTIC?
El trastorns psicosomàtics son trastorns físics o malalties degudes a un desequilibri emocional que persisteix durant temps i que no es resol. Las proves diagnòstiques descarten l’origen orgànic ja que resulten negatives.
Alguns exemples de trastorns psicosomàtics freqüents son:
- Hipertensió arterial
- Fibromiàlgia
- Fatiga crònica
- Colon irritable
- Artritis reumatoide
- Úlcera pèptica: gàstriques o duodenals
- Dermatitis
- Asma
- Alteracions de les tiroides
- Migranyes
- I moltes d’altres.
Observem doncs com el cos, a més a més de moltes altres coses, és un localitzador i traductor de les nostres emocions.
EL COS I EL SISTEMA INMUNITARI
De la mateixa manera que quan estem en situació de perill real el cos s’activa i es prepara per una acció de fugida desenvolupant tots els mecanisme necessaris per posar-nos a córrer: augment de la pressió arterial, vascularització de l’aparell locomotor, etc., també quan estem estressats, en estar el cos en estat d’alerta, es prepara de la mateixa manera per defensar-se del que calgui, i encara que en aquell moment no li serveixi de res, les respostes fisiològiques són les mateixes i també les despeses d’energia.
L’estrès també provoca un estat d’alerta permanent perquè hem de fer moltes coses en menys temps del que ens cal durant un període de temps molt llarg, (pot ser inclús un estil de vida), o per una sèrie de pensaments produïts per la por a no poder abastar certes fites real o imaginaries, o per la sensació de tenir moltes coses pendents en la nostra vida que no fem o no afrontem. Aquest estat de coses ens pot portar a la insatisfacció crònica i això repercuteix en el nostre sistema immunitari ja que estem permanentment “preparats” per defensar-nos de coses que no requereixen aquest desgast físic i psicològic, però el cos no ho discerneix i tots els seus sistemes es disparen com posant- se apunt per un atac. I això fa disminuir els nostres mecanismes de defensa perquè el desgast és continuat.
El sistema immunitari és un conjunt d’estructures que té el nostre cos que es posen en funcionament per identificar i reaccionar davant dels antígens, (que son substàncies estranyes a ell), per defensar-nos i protegir-nos de malalties. A vegades el sistema immunitari també reacciona en contra dels òrgans del propi cos, (malaltia autoinmune), o contra teixits trasplantats, rebutjant-los, perquè no els reconeix com a propis. Es quelcom semblant a quan ens punxem el dit amb un roser i apareix una inflamació al voltant de la punxada per expulsar la punxa, localitzar-la en una zona i protegir la resta perquè no s’estengui la infecció.
Però, què passa quan el cos es posa en estat d’alerta davant de situacions continuades d’estrès o quan aquest ja forma part del nostre sistema de vida? Doncs, que aquests mecanismes de defensa que comentàvem abans degut al desgast continuat s’espatllen i disminueixen, deixant-nos més vulnerables davant de possibles malalties o trastorns.
LA CONCIÈNCIA DEL COS
El cos “treballa al nostra servei” i si no el tenim en compte parlarà per nosaltres per avisar-nos a través dels símptomes.
És important adonar-nos-en que el cos és un límit i que no podem fer amb ell qualsevol cosa que no estigui al seu abast. Tot i que això sembla evident a vegades no em fem cas.
Per exemple:
Quan un atleta fa una cursa ha de tenir en compte que el seu cos té un límit i situar-se en relació a aquest límit. Per a cada persona els límits corporals són diferents, i l’atleta haurà de trobar quin és el seu, i li serà més fàcil o més difícil en funció del grau de consciència que tingui del seu propi límit. Per tant si li demana al cos més del que pot tolerar l’està perjudicant i bloquejant, i en aquestes situació el cos parlarà per ell. Pot passar que a mitja cursa ja estigui esgotat i en voler forçar més el cos, es trenqui un tendó o fibres musculars, o bé que tingui nun problema cardio-respiratori.
No es tracta de rendir al màxim, sinó el millor possible, que és el màxim que podem tolerar, encara que vulguem batre la nostre millor marca.
Un límit, tant físic com psicològic ens senyala una frontera que hem d’aprendre a conèixer i a respectar i que ens servirà per poder construir quelcom sobre una base sòlida. Quan l’atleta ho té en compte pot arribar a fer la seva millor cursa. La millor cursa no és la que un desitja si no la millor que pot fer en aquell moment.
Quan no som conscients dels nostres límits ens posem en perill, i llavors convertim els límits en limitacions. Quan en som conscients en podem treure no el màxim rendiment, sinó el millor rendiment possible.
Adonar-nos dels nostres límits vol dir acceptar que els tenim i voler-los conèixer, i també vol dir contrastar els desitjos amb la realitat, i això no ens agrada. Això no significa deixar de tenir desitjos, projectes o somnis, sinó fer-los possibles en funció dels nostres veritables recursos i treballar perquè augmentin per assolir altres fites i calibrar novament els nous límits, i llavors convertim al cos en quelcom creatiu que ens ajuda a expressar-nos, com quan ballem, fem gimnàstica, saltem, cantem, etc. El cos ens ajuda, si el cuidem, a desenvolupar-nos com a persones i a mostrar-nos qui som. El cos i la imatge que en tenim és part important de la nostra identitat.
