La ràbia és una de les emocions que té socialment una connotació més negativa. Segur que cadascun de nosaltres té arguments per explicar el per què d’aquesta connotació, ja que pel motiu que sigui veure una persona enrabiada no ens sol agradar.
En realitat les emocions no són ni positives ni negatives. Simplement són inherents a la nostra espècie; tenen la seva funció en la nostra fisiologia i a la nostra vida, i els hi donem una connotació positiva o negativa en funció de la interpretació que en fem, que generalment ve mediatitzada pel context cultural, la nostra historia personal i les conseqüències de la seva expressió. Però la ràbia també té aspectes positius que explicarem en aquest article.
- Us enrabieu sovint o gairebé mai?
- Conviviu amb persones que es queixen a tota hora i estan gairebé sempre de mal humor?
- Quina relació hi teniu amb la ràbia dels altres? I amb la vostra?
- Què us fa sentir en veure a una persona expressant la seva ràbia?
- Com us sentiu quan sou conscients de la vostra ràbia cap algú?
- Quan viviu o veieu una injustícia, sentiu ràbia o no us immuteu?
- Cóm gestionem la pròpia ràbia?
LA RÀBIA ÉS MOLT A PROP DE LA TRISTOR
Tot i que a primera vista sembla estar-hi molt lluny, la ràbia conviu a una distancia molt curta amb la tristor, però solen estar en compartiments separats. Si en lloc d’emocions fossin persones, la ràbia i la tristor no sabrien que estàn tan a prop una de l’altre ja que es repel.leixen i s’atrauen mútuament, però es necessiten ja que juntes aconsegueixen un sentit coherent que permet un equilibri emocional.
Imaginem per un moment una situació tensa en la que aparegui la ràbia.
Una mare i el seu fill:
En Dani té 12 anys, és un bon nano però no li agrada anar a l’escola, va un curs endarrerit i aquest any repeteix, li costa estudiar. Acaba d’arribar del cole i la seva mare l’està esperant perquè ja fa més d’una hora que havia de ser a casa. Està enrabiada perquè pensa que el seu fill s’està penjant i no té prou interès pels estudis, el veu desmotivat. Tant ella com el seu marit fan mans i mànegues per portar-lo a una escola on hi ha pocs nois per classe i on es preocupen molt per donar als seus alumnes una bona educació en tots els sentits, l’escola és cara i creuen que el Dani no l’aprofita.
Quan el té davant, la mare l’esbronca de mala manera: “Cóm t’ho haig de dir que no vinguis tard!? Després et queden tots els deures per fer i vas a dormir a les tantes! Ja n’estic cansada que ens avisi la tutora per dir-nos que vas malament, i ho estàs suspenent tot una altra vegada. Que no tens vergonya o què!? El teu pare i jo estem fent esforços perquè puguis anar a un bon cole i a tu sembla que tant et faci. Sembla mentida que siguis tan barroer, si segueixes així acabaràs malament!
En aquest exemple la ràbia de la mare és expressada verbalment, i el fill n’és el receptor. Si ens quedem només amb aquesta anècdota difícilment ens en adonarem de cóm aquesta ràbia està íntimament connectada amb la tristor.
Doncs seguim:
La mare se’n va, es tanca a la seva habitació, i es queda emmurriada pensant què és el que ella i el seu marit han fet malament perquè el seu fill es comporti de manera tant passota, se sent impotent perquè no sap cóm ajudar-lo i es posa a plorar perquè pateix per ell i pensa que ella és, d’alguna manera, responsable del que li passa.
Aquí veiem cóm la ràbia dóna pas a la tristor. Al posar-se trista, la mare dóna sentit a la seva enrabiada i la connecta al que de moment ella veu com una impossibilitat d’ajudar al seu fill, perquè com que es culpabilitza això la fa sentir impotent. La ràbia és filla de la impotència, perquè prové de coses que, legítimes o no, volem però no sabem o no podem canviar. Discernir quines són susceptibles de canvi, i acceptar que a vegades no depenen de nosaltres, possibilitarà sensiblement el nostre benestar.
Un dels aspectes del nostre equilibri emocional descansa sobre l’entesa entre aquestes dues emocions. La ràbia quan és expressada i no pot ser posteriorment reflexionada només té una funció catàrtica que no ens ajuda a comprendre-la, al contrari, al no trobar-li un sentit, pot retroalimentar-se i descontrolar-se. En canvi, si podem aturar-nos a pensar per què estem enrabiats, observarem que hi ha alguna cosa que desitjaríem que fos diferent i haurem de calibrar si la podem aconseguir. L’equilibri es troba, quan, desprès de reconèixer i acceptar que no pot ser, convertim la sensació d’impotència en el coneixement dels propis límits i en una renuncia voluntària a lluitar amb les coses que no estan al nostre abast. Quan podem fer aquest pas, se’ns obra una perspectiva nova molt més amplia i creativa que transforma la ràbia en energia i que ens permet construir i crear a partir d’una base sòlida i realista; i no estic parlant de resignació, sinó d’un altre tipus de lluita.
L’expressió de la ràbia i el fet de “perdre els papers” en un determinat moment, no significa que no tinguem raó, la ràbia pot ser perfectament legítima, i pot estar relacionada tant amb una rebequeria nostra producte de l'autoexigència com amb un fet injust.
CONTROLAR LA RÀBIA O CONTENIR-LA i CANALITZAR-LA ?
Hi ha una diferencia significativa entre aquests dos conceptes:
El control es refereix a la repressió d’una emoció, a mantenir-la encapsulada, a no deixar-la sortir, a evitar explotar per por al descontrol; diguem que és una mesura pal·liativa que en certes situacions pot resultar necessària si no trobem una altre via de sortida.
Tot i que en certs moments el control de la ràbia és una solució per no explotar, allò important no és el control, sinó acceptar que la sentim i comprendre per què. Allò que ens porta a un equilibri emocional no és el control, sinó el coneixement de les nostres emocions, i això sempre comportarà sentir-les i ens permetrà la contenció.
La contenció s’aconsegueix doncs mitjançant aquesta identificació i l’acceptació d’allò que sentim, sigui l’emoció que sigui, en aquest cas la ràbia, i la voluntat de comprendre què és el que l’origina i d’on prové. Esbrinar-ho ens ajuda a conèixer-nos millor. És una mesura preventiva i no pal·liativa que ens permetrà adonar-nos-en de si la nostra ràbia és un tret de personalitat que està fora de lloc o bé l’expressem perquè té un sentit i això ens permet legitimar-la. D'aquesta manera la podrem canalitzar i dirigir cap on vulguem.
CÓM APRENEM A CONTENIR LA RÀBIA
Quan som petits la contenció la fan el nostres pares i cuidadors. Ells s’encarreguen d’interpretar les nostres emocions i donar-les-hi un sentit. En funció del sentit que l’hi donen, ells ens expressen una cosa o una altre, i aquesta resposta que rebem de nens conformarà un patró de comportament que conjuntament amb els trets genètics i constitucionals serà una “guia” millor o pitjor mitjançant la qual es “modelarà posteriorment la nostra conducta.
Més endavant, i un cop interioritzat aquest model, haurem d’aprendre nosaltres sols a contenir les nostres emocions, i això dependrà, només en part, del model que haurem rebut.
La ràbia com qualsevol altra emoció està lligada a la nostra historia personal. La valoració subjectiva de les situacions que vivim fa que cada un de nosaltres la sentim i l’expressem en diferents graus d’intensitat.
Ens és més fàcil detectar-la en els altres que en nosaltres mateixos, i sovint reflecteix aspectes nostres que no ens agraden i que no acceptem com propis, això fa que ens costi aprendre a canalitzar-la.
ASPECTES POSITIUS DE LA RÀBIA
La ràbia no és una emoció que s’hagi de superar, sinó comprendre. Les mesures catàrtiques de cridar, fer esport, o pegar a un sac de boxa ens alliberaran momentàniament perquè l’haurem “distret”, però si no treballem en vers el seu origen reapareixerà una i altre vegada en moments i situacions d’allò tant curiosos que fins i tot nosaltres ens sorprendrem.
Però no sempre és convenient “superar” la ràbia i expulsar-nos-la de sobre, ja que a vegades ens ajuda a sobreviure emocionalment.
Una funció important de la ràbia rau en l’instint de supervivència. De fet és una emoció totalment legítima que a vegades ens serveix per defensar-nos en situacions on està en perill la nostra identitat, psicològica o física i/o col·lectiva.
QUÀN SENTIM RÀBIA
És important distingir entre ràbia i violència. La ràbia és una emoció que expressa irritabilitat.
La violència és l’acte de fer mal a altres persones o essers de manera intencionada i expressa, tant a nivell físic com psicològic. La violència va lligada a la destrucció i a la psicopatia.
La ràbia s’activa davant de sentiments de frustració que no sabem gestionar, o bé com resultat de sentir-nos enganyats, traïts o ferits per altres persones.
Generalment va lligada a situacions en les que considerem que nosaltres mateixos o bé altres persones no estan respectant aspectes importants de la nostra identitat.
Ràbia contra nosaltres mateixos
Quan ens exigim coses que no podem assolir, producte de l'autoexigència, i estem interiorment enfadats amb nosaltres mateixos perquè no les podem canviar.
Quan estem en contradicció perquè la por ens impedeix fer canvis per sortir de situacions que ens creen malestar i ens sentim crònicament insatisfets.
Ràbia contra els altres: agressió psicològica
Davant d'actituds de:
- Menyspreu
- Infravaloració
- Menystenint
- Crítiques destructives i constants
- Demandes insostenibles o que atempten a la pròpia dignitat
- Desqualificació
- Burla, sarcasme
- Anul·lació.
- Aprofitar-se de la vulnerabilitat d’altres
- Abús de poder per aconseguir la submissió
- Vulneració de drets
- Amenaces
- Insults
- Obligar a fer coses indignes en contra d’un mateix o d’altres
Ràbia contra altres: agressió física
Colpejar, pegar, violar, trencar, destruir.
La violència física gairebé sempre s’acompanya també de violència psicològica per bloquejar i paralitzar a l’altre com a forma de neutralitzar la seva capacitat de resistència per defensar la seva integritat i per tant la seva identitat.
Totes aquestes són actituds violentes davant de les quals les persones solen reaccionar amb ràbia. Aquesta ràbia és legítima ja que és una forma de defensar-se de actituds d’anul·lació i de submissió i no passar a ser una “possessió” de l'agressor.
Quan la violència no és evident i circula d’una manera més simbòlica, és més difícil de identificar, i per tant la persona agredida a vegades no està segura de si ho està sent i l’actitud de dominància de l’altre va minant la seva integritat psíquica relegant-lo al dubte i portant-lo a la confusió, de manera que llavors la defensa es fa més difícil i també la preservació de la identitat.
L’agressor sol aprofitar a favor seu aquesta confusió pervertint les manifestacions de ràbia de la persona agredida, desqualificant les seves actituds i dient que “perd els papers”, com si aquest fet li donés dret a justificar els seus actes violents. És la típica fal·làcia de: “quan perds els papers deixes de tenir raó”. Les persones o institucions violentes solen aprofitar-se´n de la connotació socialment negativa que té l’expressió de ràbia per portant-la al seu terreny i ridiculintzant-la poder desproveir impunement als altres del que és seu.
Per tant, la ràbia, havent reflexionat sobre quin és el motiu que ens la provoca, i convertida en energia, és un recurs important de defensa i de supervivència.
