Què és la procrastinació?
Procrastinar, és l’hàbit d’una persona de postergar les feines o activitats que són prioritàries i substituir-les per altres més secundaries o irrellevants, i generalment més agradables.
Quan comença un nou any o un nou curs, tenim en el cistell, petits o grans projectes que ens agradaria tirar endavant; coses que voldríem fer, que ens fan il·lusió, i que tenim el propòsit d’assolir. Però moltes vegades no duem a terme aquest propòsit, situació que es repeteix en el temps i no sabem massa bé per què.
Per què creieu que ens resulta difícil a vegades assolir els nostres projectes? Ara ho esbrinarem.
Els arguments més habituals són:
- El de la mandra. "És que sóc mandròs de mena", però és una persona treballadora.
- El de la dificultad. "Això és massa difícil per a mi", però és una persona intel.ligent.
- El perfeccionisme. “ Es que si no ho faig exactament com a mi m’agradaria ja ni començo”
- El del fracàs. “I si em surt malament?” Però és una persona voluntariosa.
- El de la impaciència. “És que això tardarà molt a fer-se possible!”.
- El de la indecisió. "És que sempre dubto, em costa molt decidir-me"
- El de la frustració. "Ai, mira, prefereixo no començar, total tampoc me`n sortiré". Però quan s'hi posa, a vegades se'n surt.
És veritat que molts d'aquests factors, com per exemple el de la dificultat, el de la frustració o el de la indecisió, a vegades hi van implícits quan volem fer coses que no hem fet mai, però també és veritat que constitueixen petites trampes semi inconscients que ens serveixen d'excusa per justificar la nostra actitud, actitud que a més a més ens desagrada.
Hi ha dos tipus de procrastinadors ó persones que demoren les coses pendents.
Els ocasionals.
Persones que deixen algunes coses pendents però d'altres no. Per exemple, quan ens enganxem a internet com a forma virtual d'evasió per distreure'ns i no pensar en allò que tenim pendent.
Tot allò virtual, quan s'utilitza com un refugi, recrea en negatiu, el mon d'una fantasia, que no propicia uns pensaments constructius que siguin l'avantsala d'un projecte petit o gran.
Els crònics.
Els que demoren gairebé tot el que volen fer. El treball queda pertorbat per constants interrupcions, distraccions i repeticions, que a vegades són interpretats com a fallades de memòria.
Les fallades de memòria actuen com aliades de l'autoboicot davant la possibilitat d'un canvi.
Aquest tipus d’actitud representa un patró constant de funcionament, que configura i determina un model de comportament i un tipus de resultats.
Quins són, doncs, els veritables motius que fan que ens costi tant començar i acabar una cosa que diem que ens agradaria assolir?
CAUSES DE LA PROCRASTINACIÓ
La principal causa és la por. I ens preguntarem: por, a què?
- A anar més enllà, a avançar, al futur, a enfrontar-nos a allò desconegut.
- A sortir de la zona de seguretat i confort.
- A haver-se de plantejar nous reptes.
- A ser diferent o no acceptat pel nostre entorn.
- A renunciar a recolzar-nos crònicament en els altres.
- A prendre sols decisions que no hem pres mai i que potser mai hauríem imaginat on ens portarien.
- A no poder compadir-nos una i altre vegada que les coses no ens surten com voldríem.
- A comprometre’s amb les pròpies decisions i amb les conseqüències dels nostres actes sense fer responsables a les altres persones.
- A no poder justificar més la nostra actitud atribuint a factors externs la causa de les nostres dificultats.
La por a avançar i a tenir èxit, és curiosament una de les pors més freqüents. Erròniament, ens sembla una contradicció, ja que conscientment tots volem tirar endavant, però quan no escoltem el nostre inconscient, i les pors que s'hi amaguen al darrera, difícilment podem adonar-nos-en de quin és el problema. Deixar-se sentir les pors, identificar-les, anomenar-les i expressar-les, és el que ens permetrà avançar.
CONSEQÜÈNCIES EMOCIONALS DE LA PROCRASTINACIÓ
Aquesta actitud d’immobilisme davant les coses pendents, té efectes emocionals, que es tradueixen en sentiments i trets de caràcter, expressant-se també, a vegades, a través dels somnis que tenim mentre dormim.
Sentiment de culpa.
Generada per la sensació de fracàs i per la freqüència en que són ajornats els nostres projectes, ja que de forma més o menys conscient, sabem que ens tornarem a topar amb " imprevistos" o excuses amb les que justificarem la nostra conducta.
Insatisfacció
Resultant de l'autoimatge negativa que la pròpia persona es crea perquè creu inevitable que li torni a passar, ja que pensa que no hi pot fer res perquè creu o necessita creure que no pot modificar la seva actitud, i, per tant, no sap o no vols saber com canviar-la.
Sensació de incapacitat
Pensem que els altres tenen més facilitat que nosaltres per aquests tipus de coses i acabem adoptant una actitud victimista mitjançant la qual ens excloem del grup "d'afortunats", i ens incloem en el grup "dels que no poden".
Sensació d'estrès
Originat pel sentiment de culpa respecte a la pèrdua de temps, que tendeix a cronificar el nostre comportament, creant un bucle obsessiu del que creiem que no podem sortir i que sol produir ansietat, insomni i malsons.
ACTITUDS DEL PROCRASTINADOR
Derrotista
Sensació de desànim i pessimisme que avorta anticipadament qualsevol projecte. Predomina la idea de què res del que s'emprèn paga la pena.
Determinista
Es contempla la idea de què les coses ja venen predeterminades, cosa per la qual, desproveeix de sentit qualsevol cosa que es vulgui assolir, el projecte mor abans de néixer.
Actitud de queixa
S'utilitza la lamentació i el descontent per neutralitzar les possibilitats de sortir-se´n, i aquesta actitud se sol estendre en vers allò extern: persones, coses i situacions que presumiblement no es podran canviar. Generalment es posen entrebancs a opinions i actituds constructives d'altres persones, ja que l'evidència de l'èxit dels altres posa en qüestió la nostra suposada incapacitat.
Totes aquestes actituds són una forma de autoboicot que ens impedeix avançar a la vida, i aquest encallament es manifesta tant a nivell emocional, com a nivell pràctic, sent aquest segon una conseqüència del primer.
COM PODEM AVANÇAR I ASSOLIR ELS NOSTRES PROJECTES
Podem fer una llista d'unes quantes idees que ens ajudaran en el que vulguem emprendre, per exemple:
- Fer un ordre de prioritats.
- Enfocar la feina per petites etapes perquè són més assolibles.
- Posar-se un termini per acabar-la.
- Treballar en un lloc que permeti poques distraccions.
- Fer-se una agenda per planificar el temps que es vol dedicar a la feina, i revisar-la cada setmana.
- Gestionar bé l'energia que necessitarem.
- Aprendre a dir que no sense que ens creï malestar.
Però, en la majoria de casos, amb això no n'hi ha prou.
El primordial és fer una mica d'introspecció i identificar i reconèixer internament les pors que tenim davant d'un possible projecte per poder fer-lis front.
Pot ser un petit o gran projecte, i també pot ser un projecte de vida: on volem anar com persones i com professionals.
La consecució d'un projecte sempre comporta canvis, a vegades prou importants per espantar-nos encara que això ens costi acceptar-ho, i no és per mandra, ni dificultat, ni impaciència el que ens impedeix assolir-los, no ens enganyem, aquests aspectes són irrisoris al costat dels canvis que impliquen avançar.
La dificultat no està tant en la consecució del projecte que volem assolir, sinó en els canvis que això comportarà en la nostra personalitat i la nostra manera de funcionar. Perquè a mesura que caminem per aquest territori desconegut, s'ampliarà la nostre perspectiva i se'ns plantejaran noves preguntes, nous reptes que ens portaran més enllà, però que inevitablement ens descobrirà altre cop, nous dubtes, nous camins, i nous obstàcles. Us imagineu una aventura més apassionant?
